Cuiner sota pressió

Aquesta setmana, m’he decidit a parlar i comentar alguns programes que es poden veure actualment per televisió. El fet és que, des que menjo a la una, i a aquesta hora no fan els Simpson, he descobert un parell de programes al canal 33 que combinem gastronomia i viatges; “Cuiner sota pressió” i “Forquilla i motxilla”. el cas és que em fan prou gràcia com per compartir-los i opinar-ne en aquest bloc.

Començaré per Cuiner sota pressió (Pressure cook en anglés). El programa està protagonitzat pel cuinar Ralph Pagano, que es dedica a viatjar pel món per conèixer les diferents gastronomies que existeixen arreu. La clau del programa és que hi ha una pega, li paguen el bitllet d’anada i l’estada de tres dies, però no el bitllet de tornada. Així doncs, el nostre cuiner s’ha de buscar la vida per tal de recaptar els diners necessaris per tornar a casa sinó vol veure’s fora de casa i sense recursos al finalitzar la estada estipulada.

Com es busca la vida? Doncs buscant feina en la seva professió; cuinant. 

En certa manera, aquest format m’ha recordat molt a “El último superviviente” (suposo que la recordeu) on el protagonista fa gal·la de totes les seves habilitats i recursos superar una situació de crisi . En comptes d’enfrontar-se i intentar fugir d’un territori inhòspit, com feia en Bear Grylls, aquest bon home s’enfronta al sector de la restauració local, laboralment parlant, es clar.

Busca feina a tots els restaurants que troba, fent allò que s’anomena “entrevista freda”, en que l’home es presenta “by the face” davant el propietari o xef per oferir els seus serveis. Si aconsegueix ser acceptat, normalment l’imposen preparar plats locals, assistit pel xef del restaurant. 

Aquí és on el nostre cuiner posa a prova la seva habilitat, l’adaptació de la seva tècnica a allò que li han demanat. 

Resulta evident que, com passa amb totes les sèries de televisió, els fets ja estan programats, no deixen allà al paio a la seva sort per a que es busqui la vida. no obstant això, és un entreteniment com qualsevol altre, i val a dir que a aquella hora t’obre la gana.

També us he de dir que, si voleu veure paisatges llunyans, no en veureu gaires, ja que el senyor Pagano es passa força més temps a les cuines que no pas fent de turista.