El peveter olímpic

Fa un temps, en relació a una fira dedicada a la emprenedoria anomenada al Bizarcelona, vaig assenyalar que una de les conclusions que n’havia extret era que, per emprendre un projecte, era bàsic tenir una finalitat (o missió o objectiu) que guiaria tota la planificació i la execució del mateix.

Aquest punt m’ha tornat a venir al cap avui després de sentir que la organització dels jocsolímpics de Londres ha estat criticada pel disseny del peveter olímpic. Es veu que aquest peveter no compleix dos propòsits fonamentals que ha d’acomplir un peveter olímpic; no apagar-se mai i ser visible des de l’exterior de l’estadi, propòsits que si que acomplia el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Peveter de Londres 2012

Peveter de Barcelona 92

D’aquesta manera, el peveter, que havia estat instal·lat i encès al centre de l’estadi durant la cerimònia d’obertura dels jocs, ha tingut que ser apagat per ser traslladat a un racó de l’estadi, a peu de camp on només pot ser vist des de dins l’estadi. 

La pregunta que cal fer-se és, perquè fer coses tant complexes i costoses quan no es té  clar el propòsit principal pel qual es fan? No dóna millors resultats fer coses més senzilles però que compleixin amb el propòsit que les justifica?

Què en sabem del menjar?

Com ja vaig comentar a l’última entrada, en dedicaré aquesta a comentar un programa que fan al canal 33 al migdia i al vespre (això durant el temps que duri) anomenat Què en sabem del menjar?, i no pas Sabem el que menjem? com el vaig titular anteriorment, amb falta d’ortografia inclosa. Ho hagués pogut modificar, però potser algú de vosaltres ja ho haurà vist i no val la pena.

Què en sabem del menjar és un programa produït per la BBC, el qual ja és garantia d’una certa qualitat, que dedica cada capítol a un aliment en concret. El capítol transcorre en l’alternança entre un documental muntat sobre l’aliment en qüestió i la preparació d’un plat que conté aquest aliment com a ingredient essencial, i que s’encarreguen de preparar un xef i una científica.

Aquí tenim al cuiner i a la científica. De vegades sembla que es tiressin els trastos, però no em feu gaire cas

Amb aquesta combinació es pretén oferir una visió multidisciplinària del menjar; des de gaudir dels gustos, les textures i les olors fins a detalls tècnics com ara el valor nutricional del menjar en funció de la forma de processar-lo. 

I tot plegat barrejat amb la història de l’aliment, des de la seva invenció fins al seu consum actual. A mi em resulta especialment interessant veure com, en el seu dia, uns quants emprenedors van tenir la idea de canviar la manera de consumir-lo,  que encara segueix vigent en els nostres dies i ho considerem normal. També m’agrada molt veure com es va desenvolupar el procés de producció industrial, on pots veure tota la maquinària necessària i el seu funcionament, us havia dit que sóc enginyer de la branca industrial? :D

Només acabar dient que aquest programa també fa obrir la gana, així que assegureu-vos d’haver menjat abans o que el menjar ja és en camí.

Forquilla i motxilla

Com ja vaig dir a l’anterior entrada, faré un breu comentari sobre “forquilla i motxilla”, un programa que, com el seu nom indica, combina cuina i viatges, i que s’emet al canal 33 al migdia i al vespre (però no emeten el mateix episodi el mateix dia).

Aquest és un format més divulgatiu que en el cas de “cuiner sota pressió”. Bàsicament, tracta d’una noia francesa que descobreix diferents llocs del món a través del que s’hi menja.

I com ens descobreix que s’hi menja? Doncs anant de visita a diferents persones; famílies, cuiners, productors agro-alimentaris, gent peculiar, etc.

Tot seguit, els aspectes que més puc destacar d’aquest programa:

Francesos

Doncs si, perquè el triangle francesos, cuina i viatges dóna molt de si. Només he vist el programa quatre cops i ja he apuntat dues perles; a Noruega, la dona qualifica diu de la cuina nòrdica “la seva cuina és encara molt de subsistència, molt rudimentària, tot i que ja es comença a sofisticar. Hi ha un restaurant danès que és considerat el millor del món, clar que això és subjectiu”. A Londres, va visitar un saló de té típicament anglès, i la conversa amb el propietari és “t’ensenyaré com es prepara el té – ja sé com es prepara – no, els francesos no en sabeu, ja veuràs com es fa – millor no dic res (això últim a la càmera)”. Ja ho veieu, “piques” nacionals sense dissimular.

Tòpics

Insistiré una mica més en l’apartat ètnic-nacional, perquè és un aspecte molt interessant. A Londres, la senyora Julie va a un restaurant a menjar empanada d’anguila (si si). En destaco dos moments; quan la noia intenta tallar una anguila, l’anguila encara belluga un cop li ha tallat el cap, li fa tant de fàstic que li deixa al cuiner. L’altre moment és quan es menja l’empanada (amb vinagre), la cara que fa de mastegar una llimona mentre diu “és....interessant” ho diu tot.

Conclusió

El programa és prou interessant, fan venir ganes d’anar de visita pel món i, segons que, fan venir ganes de menjar, però no sempre (hi ha cada menjar que...).

La propera entrada estarà dedicada a un altra programa de cuina emès al canal 33, aquest cop produït per la BBC, anomenat “sabem el que menjem?”.

Cuiner sota pressió

Aquesta setmana, m’he decidit a parlar i comentar alguns programes que es poden veure actualment per televisió. El fet és que, des que menjo a la una, i a aquesta hora no fan els Simpson, he descobert un parell de programes al canal 33 que combinem gastronomia i viatges; “Cuiner sota pressió” i “Forquilla i motxilla”. el cas és que em fan prou gràcia com per compartir-los i opinar-ne en aquest bloc.

Començaré per Cuiner sota pressió (Pressure cook en anglés). El programa està protagonitzat pel cuinar Ralph Pagano, que es dedica a viatjar pel món per conèixer les diferents gastronomies que existeixen arreu. La clau del programa és que hi ha una pega, li paguen el bitllet d’anada i l’estada de tres dies, però no el bitllet de tornada. Així doncs, el nostre cuiner s’ha de buscar la vida per tal de recaptar els diners necessaris per tornar a casa sinó vol veure’s fora de casa i sense recursos al finalitzar la estada estipulada.

Com es busca la vida? Doncs buscant feina en la seva professió; cuinant. 

En certa manera, aquest format m’ha recordat molt a “El último superviviente” (suposo que la recordeu) on el protagonista fa gal·la de totes les seves habilitats i recursos superar una situació de crisi . En comptes d’enfrontar-se i intentar fugir d’un territori inhòspit, com feia en Bear Grylls, aquest bon home s’enfronta al sector de la restauració local, laboralment parlant, es clar.

Busca feina a tots els restaurants que troba, fent allò que s’anomena “entrevista freda”, en que l’home es presenta “by the face” davant el propietari o xef per oferir els seus serveis. Si aconsegueix ser acceptat, normalment l’imposen preparar plats locals, assistit pel xef del restaurant. 

Aquí és on el nostre cuiner posa a prova la seva habilitat, l’adaptació de la seva tècnica a allò que li han demanat. 

Resulta evident que, com passa amb totes les sèries de televisió, els fets ja estan programats, no deixen allà al paio a la seva sort per a que es busqui la vida. no obstant això, és un entreteniment com qualsevol altre, i val a dir que a aquella hora t’obre la gana.

També us he de dir que, si voleu veure paisatges llunyans, no en veureu gaires, ja que el senyor Pagano es passa força més temps a les cuines que no pas fent de turista.